dilluns, 10 d’agost de 2015

SOMRIURE PROPI I ALIÈ



I seguim enllambordats enmig del brogit de la solitud 
plens de somnis, plens d'obacs, plens de res.

Però ara sabem que el temps no existeix.
Que res és el que sembla i el que ho és, no ho sembla.

Que principi i final són el mateix extrem.
que res és perdut o trobat si no hi és en tu i en mi.

Que no s'havia d'anar enlloc, per que ja hi érem,
tan llarg i curt camí, per trobar-nos entre els fils del destí.


Que viure, és viure'ns
i que el llegir no ens ha de fer perdre pas l'escriure.

Si qui no té somnis, mor abans
només ens espera l'eternitat.


©Mayte Duarte, MMXV


dijous, 5 de febrer de 2015

NIT DE FEBRER







De pols d’estels és el meu bes, 

d’alè de Drac i de records també.

És en tancar els ulls quan només la veig, 

des de la romana necròpolis,

i a les meves mans, un llibre vell.



©Mayte Duarte III/II/MMXV

divendres, 30 de gener de 2015

LA CRIDA



Esculpture Paige Bradley


Quan a la crida ningú respon

la distància més curta entre tots dos

som tu i jo




© Mayte Duarte XXX-I-MMXV

dilluns, 19 de gener de 2015

NITS DE SOL




El nostre temple hauria de ser allà on rau la nostra ànima.



©Mayte Duarte 18/01/2015

dimarts, 6 de gener de 2015

BENHAURADA MEMÒRIA


El present és una porta tancada que et barra el pas entre el passat viscut i el futur per viure.

No es tracta de carpe diem, es tracta de viure.

Res no  hagués estat ni podrà ser si en aquest mateix instant el temps s’escola i es perd. 

En definitiva, el temps no existeix... 
som una munió de fugissers moments, els quals recordem.


©Mayte Duarte VI-I-MMXV

dimarts, 2 de desembre de 2014

AIXÒ SI ÉS...


Has estat acaronant-me en moments de buit infinit,

si no hagués estat bressolada per tu, m'hagués diluït.


©Mayte Duarte I-XII-MMXIV

dimecres, 22 d’octubre de 2014

θάνατο






























θάνατο

La mort sempre colpeja
ens aclapara, ens aïlla, ens embroma i anorrea.
No hi ha cònsol pels que queden.

No hi ha dol que ens acaroni 
no resten espurnes d'encenalls 
en aquesta banda, al cor, la meva foguera.

Restarem els temps, poc o molt, que ens queda
cobejant la llum dels estels, on sabem que ens esperen,
tothom mor una mica quan és un qui queda.

Fem i desfem en l'absurditat, dia rere dia
sense ser-ne conscients de l'etern degoteig del temps 
sempre en  compte enrere.


©Mayte Duarte XXII_IX_MMXIV

TRADUCTOR

DRACMAY ALEXANDRIA

DRACMAY ALEXANDRIA
Un llibre obert és un cervell que parla Tancat, un amic que espera Oblidat, una ànima que perdona Destruït, un cor que plora. Proverbi Hindú.

Entradas populares