Digues si he errat al estimar,
potser no era per mi , no hi tenia dret
a la llar i al capvespre
de paraules, somriures,
petons i abraçades.
Parla’m de sentiments prohibits,
de com guaitar dins la cambra del record,
segellada amb les llàgrimes de l’oblit,
per obrir-la i alliberar
tot allò que em fa mal.
Explica’m de les llargues nits
insomnes i fredes,
dels somnis que fugen
i els mots que escric,
a l’ombra de l’eterna vetlla.
Parla’m d’aquest silenci despietat
que provoca la por
a deslliurar-nos al diàleg,
i romandre nus, exposats als altres.
Digues si he errat al estimar...
(Rosamari Gòdia - 25/02/2013)
Estimar mai és errar
sagrera dels sentiments
no coneix ni delit ni pecat
ets o no hi ets
estàs o no estàs
qui pot legitimizar
el que sent un cor
qui pot fer llei de la raó
qui pot mantenir
presoner un cor
Nit i dia s’esvaeixen
En un llindar ple de silencis
En un erm mar d’ombres
En un mirall sense reflexos
Emmudits per l’emoció
Oblidem que el silenci
És el crit de la passió
Que un cop desfermat
Si és insatisfet
Aquest esdevé en udol tenebrós
Només sé del cert
Que en no estimar
Qui és errat, sóc jo.
Mayte Duarte XXVII/II/MMXIII
